5 consells que t'ajudaran si convius amb algú afectat per un trastorn mental

La convivència amb una persona afectada per un trastorn mental, de l'tipus que sigui, pot arribar a ser molt difícil, i pot posar en perill la pròpia salut física i psicològica si no es coneixen i apliquen eines absolutament necessàries per regular la vida diària.

Potser aquesta persona malalta sigui un fill, un progenitor, o la teva parella. Potser el seu trastorn estigui diagnosticat, o potser no. Pot ser que estigui seguint tractament, o potser no. Però d'una manera o altra, la convivència diària és molt complicada.

Aquests 5 consells t'ajudaran en aquest difícil camí. Aplica'ls, i la teva vida, i la d'aquesta persona que conviu amb tu, serà més suportable:

1º MARCA LÍMITS

Els límits són fonamentals en la vida de tota persona. Ens defineixen i posen ordre en les nostres relacions amb els altres. Els límits marquen on acabes tu i on comença l'altre, fins on permets que arribi amb tu, i fins on no.

Uns límits sans i flexibles afavoreixen les relacions i la convivència.

Imagina dos ous: si les closques de tots dos es trenquen, l'interior es barreja i ja és impossible separar el que pertany a un ou oa un altre. Els teus límits són la teva closca, el que et defineix la teva identitat pròpia separada de la dels altres. Si els teus límits no estan definits, no són sòlids i estables, la teva personalitat es barrejarà amb la dels altres. No sabràs on acabes tu i comencen ells, què et pertany a tu i què als altres.

Per contra, uns límits massa rígids i inflexibles, et abocaran a la incomprensió. I una convivència en la qual no hi ha comprensió ni empatia està directament abocada a l'desastre.

2n REDEFINEIX EXPECTATIVES

Probablement et sents decebut i frustrat perquè la convivència amb aquest familiar és una cosa que dista molt del que tu t'havies imaginat que seria.

No és el que tu esperaves. Però ningú et va dir que seria així. De fet, poques vegades les coses són en la vida com les hem imaginat. I tractant-se d'una persona amb un trastorn, les coses solen ser pitjors encara.

Redefineix les expectatives:

- No esperis els comportaments ni les reaccions que podries esperar d'una persona "normal".

- No t'entestis a voler mantenir les expectatives que t'havies forjat malgrat qui pesi.

- No t'amarguis pensant que "per culpa" d'aquesta persona no pots tenir una vida normal.

Les coses no han de ser millors ni pitjors a com te les havies imaginat, només diferents.

Sé flexible, adapta't a les circumstàncies, i tots viureu millor.

3r CANVIA EL TEU DIÀLEG INTERN

- Tu no tens la culpa.

- Tu no pots controlar-ho.

- Tu no pots curar-lo.

No has d'assumir responsabilitats que no et corresponen, doncs, a més de perjudicar-te, estàs privant a l'altre de la seva pròpia autonomia, del seu dret a prendre les seves pròpies decisions, i de la seva obligació de responsabilitzar-se de la seva pròpia vida, per a bé o per a mal.

Pots ajudar-lo, però no està obligat a acceptar la teva ajuda.

Pots aconsellar, però no està obligat a seguir els teus consells.

Pots donar-li suport, però has de permetre caminar sol.

4t REFLECTIX

Què vol dir? Doncs que tu, com a persona emocionalment vinculada a l'malalt, absorbeixes moltíssima de l'energia negativa que aquest desprèn. En altres paraules, et menges la seva actitud negativa, la seva agressivitat, la seva ràbia, els seus baixons. Val que ell no té la culpa del que li passa, però tu tampoc.

Segur que el terapeuta o el metge que l'atenen no es mengen tota aquesta porqueria que desprèn.

Aquesta és la diferència: ells reflecteixen totes les emocions i comportaments negatius de l'malalt, però tu, per la teva vinculació emocional, els absorbeixes.

Aprèn a reflectir tu també. Devuélveselos al seu legítim propietari. Si te'ls quedes tu, ell no aprendrà mai a gestionar-los.

Despersonalitza el comportament del teu familiar: no va contra tu. No és res personal. És només que tu estàs a primera línia de foc i reps l'impacte amb tota la potència.

Ja sé que no és fàcil, però repítetelo sovint, cada vegada que es produeixi una crisi, com si fos un mantra:

- No és res personal.

- No va contra mi.

- Jo no tinc la culpa, encara que tracti de fer-m'ho creure.

T'ajudarà a mantenir el sentiment de culpabilitat a ratlla.

5è ACCEPTA

L'acceptació de la situació és fonamental. I alerta !. Acceptació no significa resignació. Acceptació és prendre les coses com són, sense dramatismes exagerats. Accepta el pitjor que pugui passar, el pitjor dels escenaris possibles, ia partir d'aquí, cada pas que donaràs serà per millorar.

Acceptar-no vol dir que hagi de passar. Per res. Vol dir que estàs preparat per assumir-ho, que ets conscient, i que, malgrat això, ets capaç de continuar vivint sense patir inútilment.

Si segueixes aquests 5 consells, la convivència amb aquest ésser estimat que pateix un trastorn emocional o mental, millorarà ostensiblement, la teva salut t'ho agrairà, i, si tu estàs bé, sense cap dubte estaràs en millor disposició d'ajudar a aquesta persona.

Tots sortireu guanyant.

Si t'ha agradat aquest article, considera compartir-lo amb les persones properes a tu. Moltes gràcies pel teu suport.

Anna Traver, coach i mentora, recuperadora d'il·lusions i constructora de passarel·les segures sobre arenes movedisses. El meu Blog, El meu Twitter i La meva pàgina de Facebook.