Es considera "barroc" a el període de XVII a VXIII en on hi va haver un canvi cultural en la forma d'admirar i percebre l'art en qualsevol de les seves formes, és a dir, tant la literatura, com l'escultura, música, teatre o poesia.
En aquesta ocasió, hem volgut posar l'accent en la poesia barroca, portant-los alguns dels poemes de l'barroc que més repercussió van tenir en aquelles èpoques i que encara en l'actualitat segueixen gaudint de popularitat.
Bàsicament, en aquest període posterior a l'art renaixentista, l'home se centra a crear art que reflecteixi el desengany i pessimisme com una forma de veure la vida, és a dir, els artistes s'inspiraven de la idea que el món era ple de falses il·lusions . On a Espanya, el país més destacat de el moviment, el fracàs va arribar a l'imperi i va acabar amb la monarquia dels últims reis de la casa d'Àustria (Felip IV i Carles II).
Et mostrem aquests 12 Poemes de l'Barroc
En la poesia barroca es va abastar una gran quantitat de temes que per primera vegada van ser escrits de manera lírica. Tot i que el "amor" també era un tema comú d'aquesta època, els artistes es van centrar més en els temes socials, religiosos i filosòfics.
Entre els poetes més destacats de l'barroc, Podem trobar a Luis de Góngora, Francisco de Quevedo, Sor Juana Inés de la Creu, Giambattista Marino, Andreas Gryphius, Daniel Casper Von Lohenstein, Jean-Baptiste Poquelin, Pedro Calderón de la Barca, Tirso Molina, Torquato Tasso, John Milton, Gregório de Matos Guerra , Bento Teixeira i molt altres més. No obstant això, a continuació et mostrarem alguns dels millors poemes de el barroc.
1. És gel abrazador, és foc gelat
És gel abrasador, és foc gelat,
és ferida que fa mal i no se sent,
és un somiat bé, un mal present,
és un breu descans molt cansat.
És un descuit que ens dóna cura,
un covard amb nom de valent,
un caminar solitari entre la gent,
XNUMX:XNUMX estimar solament ser estimat.
És una llibertat empresonada,
que dura fins al darrer paroxisme,
malaltia que creix si és curada.
Aquest és el nen Amor, aquest és el teu abisme.
Mireu qual amistat tindrà amb res
el que en tot és contrari de si mateix!
Autor: Francisco de Quevedo
2. Atura't ombra ...
Atura't, ombra del meu bé esquiu,
imatge de l'encanteri que més vull,
bella il·lusió per qui alegre moro,
dolça ficció per qui penosa viu.
Si a l'imam de les teves gràcies, atractiu,
serveix el meu pit de obedient acer,
¿Per què em t'enamores lisonjero
si has de burlar-me després fugitiu?
Mas blasonar no pots, satisfet,
que triomfa de mi la teva tirania:
que encara que deixes burlat el llaç estret
que la teva forma fantàstica cenyia,
poc importa burlar braços i pit
si et llaura presó meva fantasia.
Autor: Sor Juana Inés de la Creu
3. Un sonet em mana fer Violant
Un sonet em mana fer Violant,
que en la meva vida m'he vist en tant destret;
catorze versos diuen que és sonet,
burla burlant van els tres davant.
Jo vaig pensar que no trobés consonant
i estic a la meitat d'un altre quartet,
mes si em veig en el primer tercet,
no hi ha cosa en els quartets que m'espanti.
pel primer tercet vaig entrant,
i sembla que vaig entrar amb peu dret
doncs fi amb aquest vers li vaig donant.
Ja estic en el segon i encara sospito
que vaig els tretze versos acabant:
compteu si són catorze i està fet.
Autor: Lope de Vega
4. A les flors
Aquestes que van ser pompa i alegria
despertant a l'albor del matí,
a la tarda seran llàstima vana
dormint en braços de la nit freda.
Aquest matís que a el cel desafia,
Iris llistat d'or, neu i grana,
serà escarment de la vida humana:
¡Tant s'emprèn en terme d'un dia!
A florir les roses van matinar,
i per envellir van florir:
bressol i sepulcre en un botó van trobar.
Tals altres les seves fortunes van veure:
en un dia van néixer i espiraron;
que passats els segles, hores van anar.
Autor: Pedro Calderón de la Barca
5. A un pintor flamenc, mentre pintava el seu retrat
Hurtas meu vulto i, com més li deu
al teu pinzell, dues vegades pelegrí,
d'esperit vivaç el breu lli
en les colors que assedegat beu,
vanes cendres temo a el lli breu,
que èmul de l'fang l'imagino,
a qui, ja eteri fos, ja diví,
vida li va fiar muda esplendor lleu.
Belga gentil, prossegueix a l'furt noble;
que al seu matèria perdonarà el foc,
i el temps ignorar el vostre contextura.
Els segles que en les seves fulles compte un roure,
arbre els compte sord, tronc cec;
qui més veu, qui més escolta, menys dura.
Autor: Luis de Góngora
6. A un home de gran nas
Hi havia un home a un nas enganxat,
hi havia un nas superlativa,
hi havia un nas sayón i escrigui,
hi havia XNUMX peje espasa molt barbut.
Era un rellotge de sol malcarat,
hi havia una alquitara pensativa,
hi havia un elefant cap per amunt,
era Ovidi Nasó més narizado.
Hi havia un esperó d'una galera,
hi havia una piràmide d'Egipte,
les dotze Tribus de nassos era.
Érase un naricísimo infinit,
moltíssim nas, nas tan fera
que a la cara de Anàs fora delicte.
Autor: Francisco de Quevedo
7. Quan penso com la meva llum s'esgota
Quan penso com la meva llum s'esgota
Tan aviat en aquest fosc i ample món
I aquest talent que és la mort amagar
Allotjat a mi, inútil; encara que la meva ànima s'ha inclinat
Per servir així al meu Creador, i presentar-li
Els meus culpes i guanyar la seva estima
Quina feina el manaria ja que em va negar la llum?
Pregunto afectuosament. Però la paciència, per prevenir
Aquest murmuri, aviat respon: "Déu no necessita
Ni l'obra de l'home ni els seus dons: els que millor
Suportin la seva lleu jou millor li serveixen. El seu mandat
És noble; milers s'afanyen a la seva crida
I recorren terra i mar sense descans.
Però també li serveixen els que només estan drets i esperen.
Autor: John Milton
8. Estades Galantes
Deixa que et desvetlli Amor ara.
Amb els meus sospirs deixa't inflamar.
No dormis més, criatura seductora,
Doncs és fer la vida sense estimar.
No temes. A la faula amorosa
es fa més mal de el mal que pateix.
Quan hi ha amor i el cor sanglota,
el mateix mal seves penes embelleix.
El mal d'amor consisteix a amagar;
per evitar-ho, parla meu favor.
Et fa por aquest déu, tremoles a l'veure'l ...
Mas no facis un misteri de l'amor.
Hi ha més dolç penar d'estar estimant?
Pot patir una més tendra llei?
Que en tot cor sempre regnant,
regni amor en el teu com rei.
Rendeix-te, doncs, oh, celestial criatura;
cedeix mandat de l'Amor fugaç.
Estima mentre perduri la teva bellesa,
que el temps Passa i no torna més!
Autor: Jean-Baptiste Poquelin (Molière)
9. Compara la seva estimada a l'aurora
Quan surt l'Aurora i la seva faç mira
en el mirall de les ones; sento
les verdes fulles xiuxiuejar a el vent;
com en el meu pit el cor sospira.
També busco la meva aurora; i si a mi gira
dolça mirada, moro de content;
veig els nusos que en fugir sóc lent
i que fan que ja l'or no s'admira.
Mas a el sol nou en el serè cel
no vessa troca tan ardent
la bella amiga de Titón gelós.
Com el daurat rutilant pèl
que orna i corona la nevada front
de la qual va furtar al meu pit el seu repòs.
Autor: Torquat Tasso
10. Els vicis
Jo sóc aquell que en els passats anys
cantava amb la meva lira maldiciente
malapteses de Brasil, vicis i enganys.
I bé que us descanté tan llargament,
cant de nou amb la mateixa lira,
el mateix assumpte en plectre diferent.
I sento que em inflama i que m'inspira
Talia, que és àngel de la meva guarda
desque a Febus va manar que em assistís
Autor: Gregório de Matos Guerra
11. A un altar de Santa Teresa
La que veus a pietat, en flama, en vol,
ara a terra, a el sol pira, a el vent au,
Argos de estrelles, imitada nau,
núvols venç, aire trenca i toca a el cel.
Aquesta doncs que la cimera de l'Carmel
mira fidel, mansa ocupa i solca greu,
amb muda admiració mostra suau
cast amor, justa fe, piadós zel.
Oh militant església, més segura
trepitja terra, aire s'encén, mar navega,
ja més pilots teu govern fia!
Triomfa eterna, està ferm, viu pura;
que ja en el golf que et veus es nega
culpa infidel, maldestre error, cega heretgia.
Autor: Pedro Calderón de la Barca
12. La desgràcia de l'forçat
La desgràcia de l'forçat,
I de l'corsari la indústria,
La distància de l'lloc
I el favor de la Fortuna,
Que per les boques de vent
Els donava a bufs ajuda
Contra les cristianes creus
A les otomanes llunes,
Van fer que dels ulls
De l'forçat a un temps fugin
Dolç pàtria, amigues espelmes,
Esperances i ventura.
Torna, doncs, els ulls tristos
A veure com l'aigua l'furta
Les torres, i li dóna núvols,
Les espelmes, i li dóna escumes.
I veient més aplacada
Al cómitre la fúria,
Abocant llàgrimes, diu,
Tan amargues com moltes:
De qui em queixo amb tan gran extrem,
Si ajudo jo a la meva mal amb el meu rem?
«Ja no esperin veure els meus ulls,
Doncs ara no ho van veure,
Sense aquest rem les mans,
I els peus sense aquests ferros,
Que en aquesta desgràcia meva
Fortuna m'ha descobert
Que quants van ser els meus anys
Tants seran els meus turments.
De qui em queixo amb tan gran extrem,
Si ajudo jo a la meva mal amb el meu rem?
Veles de la Religió,
Enfrenad vostre intrepidesa,
Que malament podreu arribar-
Doncs tracteu de la meva remei.
L'enemic se us va,
I favorécele el temps
Per la seva llibertat no tant
Com per la meva captivitat.
De qui em queixo amb tan gran extrem,
Si ajudo jo a la meva mal amb el meu rem?
Quedeu-vos en aqueas platja,
Dels meus pensaments port;
Queixau-vos de la meva desventura
I no tireu la culpa el vent.
I tu, el meu dolç sospir,
Trenca els aires cremant,
Visita a la meva dona bella,
I al mar d'Alger t'espero. »
De qui em queixo amb tan gran extrem,
Si ajudo jo a la meva mal amb el meu rem?
Autor:Luis de Góngora
Esperem que aquests poemes de l'barroc hagin estat del teu grat. A l'igual que si coneixes algun altre poema que vols compartir, et convidem a fer servir els comentaris.
