Vivim en una societat que ens presenta la joventut com l'estat més desitjable: ho veiem a la televisió, a la publicitat, en les pel·lícules ...
Estem envoltats de models que ens presenten a gent guapa i jove així que acabem consumint complexos vitamínics, cremes facials i cirurgies estètiques per intentar aparentar ser algú que no som.
I tot això en el físic, perquè en el psicològic la situació és una mica més difícil. Envellir és inevitable però hem de madurar.
Què és madurar?
Per madurar podríem entendre moltes coses: fructificar, evolucionar ... No obstant això, una definició que ens pot servir molt d'entrada és créixer en edat i en judici. Són 2 coses diferents:
1) D'una banda podem parlar de la maduresa cronològica, És a dir, del pas de el temps, de l'anar fent anys. No obstant això, aquest tipus de maduresa no implica el 2n tipus que és:
2) La maduresa psicològica: aquesta maduresa és el resultat de la reflexió. Moltes vegades fem servir l'expressió «madurar una idea». Què vol dir això? Que hem de meditar o reflexionar una idea.
Per tant, la maduresa no és una conquesta biològica natural. És el resultat de reflexionar i un exercici de voluntat.
La vida no és allò que ens passa sinó el que fem amb el que ens passa, entenent «el fer» com la reflexió, la vivència emocional i l'acció que es desprèn dels anteriors.
Madurar és un trànsit continu. Estem madurant si fem la feina per integrar les experiències positives i doloroses que la vida ens va brindant.
Transcripció d'un entrevista a Àlex Rovira en http://www.cuatro.com