La felicitat és inversament proporcional a l'acceleració. Sovint vivim en la urgència per omplir el buit que provoca la nostra avidesa. Això ens desconnecta de nosaltres mateixos.
Segueixo donant-li voltes a el per què de la nostra insatisfacció, De la nostra infelicitat i cada vegada tinc més clar que gran part de la responsabilitat la té una paraula que últimament sentim fins a la sacietat: urgent, o, millor dit, el significat que li donem a aquesta paraula en l'entorn laboral.
Segur que les següents frases o algunes semblants et resultaran molt familiars:
- Tens una crida urgent, la proposta s'ha d'enviar urgentment, la reunió s'avança, és urgent, contéstame a aquest email quan ho llegeixis, és urgent. I el súmmum dels súmmums: és urgent que sigui urgent, Ho juro. L'hi vaig sentir dir en una ocasió a una encantadora secretària trasbalsada amb un cap dèspota que necessitava estar permanentment excitat.
Però, què ens passa? ¿És que potser ens envaeixen els extraterrestres? ¿Ve un meteorit a estavellar directament contra la terra? massa Dia de la Independència i massa Armageddon, Massa Wall Street i massa Nova Economia.
Ens ho hem empassat, igual que ens empassem al seu dia que ens hem de guanyar la vida perquè hi ha qui està convençut que avui per ser competitiu en lloc de ser competent cal ser urgent perquè etimològicament urgir i prémer són una mateixa cosa. Anem tots molt apretaditos i molt quemaditos en molts sentits o no? Així anem, corre que et corre, amb presses i més presses, tirant milles, atabalats, amb encaixades de dents i esfínters.
En el deliciós llibre Els dimarts amb Morrie el seu protagonista Morris S. Schwartz, El vell professor savi i moribund li diu el següent al seu estimat alumne:
«Una part de el problema és la pressa que té tothom, les persones no han trobat sentit a les seves vides, per això corren constantment buscant-lo. Pensen en el pròxim cotxe, en la pròxima casa, al pròxim treball. Després descobreixen que aquestes coses també estan buides i continuen corrent.«
Es pot dir més alt però no més clar.
La pregunta és: On neix aquesta pressió social? ¿No serà que la pressió ens la posem nosaltres mateixos? No serà que la pressió apareix com a resultat de no fer-nos valer, de no posar-nos límits, de no posar sentit comú, de no escoltar-nos, de no seure a parlar, a dialogar amb els altres?
¿No serà que la pressió apareix quan ens posem a fer alguna cosa que realment no creiem però que hem de fer per disposar de recursos que financin el nostre dia a dia i els nostres compromisos?
¿No serà que la pressió i la seva cosina germana, la depressió neixen en definitiva de la por?
Espero la teva resposta.
Àlex
Extracte de el llibre La brúixola interior de Àlex Rovira.